Grups de treball

La violència institucional és aquella exercida per part de les institucions públiques que vulnera drets i genera dany —físic, psicològic, sexual, econòmic o simbòlic—, tot reforçant dinàmiques de dominació a través de l’actuació dels seus agents, normes, protocols o pràctiques. Quan aquesta violència és exercida per forces i cossos policials en el marc de les seves funcions, parlem de violència policial. Des de la Capçalera entenem la salut com una qüestió social i política, on els determinants socials tenen un pes central. El risc de patir violència policial no es distribueix de manera aleatòria, sinó que les poblacions més vulnerabilitzades tenen un major risc de ser-ne víctimes. Per això, considerem fonamental identificar i qüestionar les eines i pràctiques que perpetuen aquestes violències, amb l’objectiu d’assenyalar-les i treballar per la seva eliminació.

Com a professionals de la salut, som testimonis diàriament d’algunes pràctiques abusives. Una de molt freqüent és la vulneració de la dignitat de les persones privades de llibertat. Sovint, els cossos policials condicionen l’assistència sanitària, tot afavorint que es prioritzi la condició de detingudes de les pacients per sobre de la seva condició de persones. Aquesta realitat genera dubtes, tensions i malestars entre les professionals sanitàries.

Davant d’aquesta situació, des de la Capçalera hem impulsat, conjuntament amb Irídia, un protocol d’atenció a la persona detinguda. Aquest protocol vol donar resposta als dilemes ètics i legals que es plantegen en aquests contextos i té com a objectiu garantir el respecte als principis fonamentals de l’ètica en salut.

Alhora, ens preocupa l’impacte en salut de les eines de control utilitzades pels cossos policials. En aquest sentit, hem denunciat la implementació de les pistoles Taser per part de la Guàrdia Urbana de Barcelona, presentades com a dispositiu “menys letal”, però que comporten riscos per a la salut i s’inscriuen en un model de resposta coercitiva davant problemàtiques socials i sanitàries.

La violència policial no és un fenomen aïllat, sinó l’expressió d’un model que impacta directament en la salut de les poblacions més vulnerables. Des de la Capçalera assumim el compromís de denunciar-la, generar eines per fer-hi front i treballar per capgirar les lògiques que la sostenen.

La Salut Comunitària és el segon cognom de l’especialitat de Família i Comunitària però acostuma a ser la part oblidada de l’especialitat.  Aquesta es basa en realitzar actuacions que millorin el benestar de les comunitats en la seva dimensió física, psicològica, social i cultural. És a dir, millorar la salut de la gent que viu al territori on realitzem la nostra feina, tenint en compte el seu context. 

Des de la Capçalera creiem que una atenció primària i comunitària forta i de qualitat recau en la salut dels individus i en la seva resiliència envers el seu dia a dia. Per una atenció de qualitat considerem bàsic tenir una visió comunitària des de la mateixa consulta ja que el tipus d’atenció que donem s’ha d’adaptar a la població a la que ens dirigim i tenir en compte quins determinants socials els atravessen. Hi ha molta evidència en la bibliografia que els determinants socials suposen desigualtats en salut. Defensem que la nostra tasca i responsabilitat com a professionals és tenir-los en compte per intentar aconseguir una millor salut de les comunitats.

Així doncs, també creiem en que potenciar que els CAPs es vinculin a les comunitats fa que ens deixem de centrar en el model del dèficit i potenciem tot allò que ja genera salut als barris i que pot donar resposta a motius més socials que condicionen la salut de les comunitats com les condicions de vida, el nivell socioeconomic, les condicions laborals o la manca de vincles.

En el sistema sanitari actual, hi ha molts factors que influeixen en que la Comunitària quedi en un segon pla com ara la sobrecàrrega assistencial de l’atenció primària, la visió històricament més biomèdica del pacient i la poca estructura a nivell institucional, formatiu i logístic que hi ha a l’hora de tirar endavant projectes de Salut Comunitària. A més, un altre principal factor és que hi ha professionals poc formats en Salut Comunitària i això moltes vegades deriva en un relleu generacional de pràctiques sense valor que tampoc acaben repercutint a la salut de les persones.  

Des de La Capçalera creiem que la base d’aquesta formació hauria de ser a la residència, moment en que es realitza una formació específica de l’especialitat i es capacita als professionals per la seva futura pràctica assistencial. 

Actualment depenent d’on facis la residència pots tenir més o menys formació en comunitària i si la tens pot ser de més o menys qualitat, per tant hi ha una inequitat en aquesta formació arrel de la falta d’estructura i d’homogeneïtzació de la formació durant l’especialització.

Tenint en compte les pròpies experiències durant la residència i sent conscients de l’impacte que tindria en salut tenir professionals formades en Comunitària d’una manera més homogenia i rica en els territoris, des de La Capçalera es va crear un grup de treball per fer una proposta formativa en Comunitària per incloure als itineraris docents tal com s’especifica en el nou Programa Oficial de la Especialitat de Medicina de Família i Comunitària.

La formació ha estat partint de formacions existents o d’algunes que hem assistit les membres del grup de treball ja que hi ha molta feina feta als territoris i hi ha molts centres que sí que realitzen pràctiques de valor per les comunitats que impacten en la seva salut.

Així doncs, des de La Capçalera defensem promoure l’atenció comunitària i la formació dels professionals en aquesta. Reivindiquem la necessitat de canvis estructurals sòlids a nivell institucional que permetin als professionals incloure la comunitària en la seva pràctica diària d’una manera més realista.

Aquesta part de la nostra web encara està en construcció. Gràcies per esperar!

Aquesta part de la nostra web encara està en construcció. Gràcies per esperar!