Línies estratègiques

La universalitat del sistema sanitari és necessària en el reconeixement del dret a la salut com un dret humà fonamental i en la responsabilitat dels poders públics de garantir una atenció sanitària accessible, gratuïta i de qualitat per a totes les persones. Aquest principi implica que l’accés als serveis de salut no hauria d’estar condicionat per factors com la situació administrativa, el nivell d’ingressos, l’origen o qualsevol altra forma de desigualtat social.  En el context actual, diversos estudis i experiències assenyalen que aquesta universalitat efectiva es veu limitada per múltiples barreres d’accés. Destaquen especialment les barreres de caràcter administratiu, com les dificultats per obtenir l’empadronament, els requisits burocràtics per accedir a la Targeta Sanitària Individual (TSI) o la interpretació desigual de la legislació entre territoris i centres sanitaris. A això, s’hi suma la manca de formació entre el personal sanitari, que sovint deriva en l’exigència de documentació innecessària o en la denegació indeguda de l’atenció. També hi ha altres factors que contribueixen a generar situacions d’exclusió sanitària: la facturació improcedent en serveis d’urgències, les dificultats econòmiques per accedir a medicaments, la por de les persones en situació administrativa irregular a ser identificades o situacions de violència racista viscudes prèviament.

Aquestes barreres no afecten la població de manera homogènia, sinó que incideixen especialment en col·lectius en situació de major vulnerabilitat, com les persones migrants, racialitzades, empobrides o en situació de sensellarisme. En aquest sentit, l’exclusió sanitària s’ha d’entendre no només com un problema de funcionament del sistema, sinó com una expressió de desigualtats estructurals més àmplies que travessen la societat i les institucions.

Davant d’aquesta realitat ens organitzem amb l’objectiu de contribuir a fer efectiva la universalitat del sistema sanitari o, si més no, de reduir les barreres d’accés que encara avui limiten l’exercici d’aquest dret.

Entre les nostres línies d’acció destaca la documentació de casos de denegació d’atenció o de dificultats en l’accés a la Targeta Sanitària Individual (TSI), així com la detecció de pràctiques irregulars dins dels centres sanitaris. 

Elaborem materials informatius i impulsem espais de formació i sensibilització dirigits a professionals, col·lectius i a la població general amb l’objectiu de facilitar el coneixement dels drets sanitaris i dels circuits d’accés i poder-los reivindicar. 

El nostre treball parteix d’una perspectiva que reconeix el caràcter estructural de les desigualtats en salut i la necessitat d’abordar-les de forma integral. En aquest sentit, defensem que l’accessibilitat al sistema sanitari no és una qüestió merament tècnica o administrativa, sinó un eix polític central en la garantia efectiva del dret a la salut. Sense un accés real i no discriminatori, la universalitat queda buida de contingut. Així doncs, La Capçalera lluita per aconseguir que la universalització dels sistema sanitari sigui una realitat i no només una definició abstracta. 

Les condicions materials en què treballem —els salaris, els horaris, la càrrega física i emocional, l’estabilitat laboral, l’exposició a riscos o la possibilitat de conciliar— impacten directament sobre el benestar físic i mental de les persones. La precarietat laboral no és només una qüestió econòmica: és també una forma de violència estructural que emmalalteix. Per tant, el treball és un determinant social de la salut. En els darrers anys, el debat públic sobre les incapacitats temporals i l’anomenat “absentisme” s’ha centrat sovint en una lectura individualitzadora i culpabilitzadora de les persones treballadores. Des de la Capçalera qüestionem aquest relat. La majoria de dades que es difonen sobre absentisme provenen d’informes elaborats per consultories vinculades al món empresarial i inclouen dins aquesta categoria situacions com les baixes mèdiques, els permisos de maternitat o altres drets laborals reconeguts. Això contribueix a generar una percepció distorsionada que identifica malaltia amb absentisme i atribueix intencionalitat o frau a persones que es troben en situacions de malaltia, de vulnerabilitat i de patiment.

Mentrestant, hi ha una realitat molt menys visible però, paradoxalment, molt més freqüent: el presentisme. Moltes persones continuen treballant malgrat estar malaltes o lesionades, sovint per por de perdre la feina, per pressions econòmiques o per la dificultat d’accedir a drets laborals efectius. Diversos estudis han demostrat que aquest fenomen té conseqüències importants tant per a la salut individual com col·lectiva i que té com a causa la mala salut laboral, entenent aquesta d’una forma àmplia: precarietat laboral, falta de prevenció de riscos i augment de la pressió. 

Les dades disponibles mostren un augment sostingut dels problemes de salut mental relacionats amb la feina, especialment l’estrès, l’ansietat i els trastorns depressius. També són molt prevalents les patologies musculoesquelètiques derivades de sobrecàrregues físiques, moviments repetitius o males condicions ergonòmiques. Els sectors més afectats acostumen a ser també aquells amb pitjors condicions laborals cures, transport, construcció, indústria, logística i sanitat. Les dones, les persones migrants, les treballadores amb pitjors condicions i les ocupacions manuals suporten una càrrega especialment elevada de riscos i malestar.

Aquesta situació conviu amb una important infranotificació de les malalties professionals i dels accidents laborals. Moltes patologies causades o agreujades per la feina acaben sent classificades com a malaltia comuna, traslladant la responsabilitat assistencial i econòmica al sistema públic de salut i invisibilitzant l’origen laboral del problema. Diversos estudis estimen que una gran part de les malalties professionals no es reconeixen com a tals, especialment en l’àmbit de la salut mental i els trastorns musculoesquelètics. Això dificulta la prevenció, impedeix identificar entorns laborals nocius i limita els drets de les persones treballadores.

Com a professionals de l’atenció primària, som testimonis quotidians de les conseqüències d’aquest model laboral. Veiem com les llistes d’espera, la burocratització dels processos d’incapacitat temporal, les pressions institucionals per reduir baixes i la intervenció creixent de les mútues impacten directament sobre les persones ateses i sobre la pràctica clínica. Ens preocupa especialment la deriva cap a models de control i fiscalització de les baixes laborals que situen la sospita sobre les treballadores i tensionen la relació entre treballadores i l’equip d’atenció primària que les acompanya, mentre proposen solucions basades en l’externalització i la privatització.

Des de la Capçalera considerem que cal visibilitzar la relació entre salut i condicions laborals, generar eines de formació i suport per a professionals sanitàries i contribuir a una mirada crítica sobre el paper de les institucions, les mútues i les polítiques laborals, per això tenim un grup de treball específic per la defensa d’aquestes. Creiem en una salut laboral centrada en els drets de les persones treballadores, en la prevenció dels riscos i en el reconeixement del treball digne com a element imprescindible per a una vida saludable. Impulsem espais de debat i formació específica sobre una salut laboral i anàlisi crítica de les incapacitats temporals. Així mateix, participem en espais de denúncia i incidència política davant mesures que considerem que poden vulnerar drets o deteriorar la qualitat assistencial.

Entenem que defensar la salut implica també defensar unes condicions de treball dignes. Per això, des de la Capçalera apostem per construir aliances entre professionals sanitàries, treballadores i moviments socials per assenyalar les estructures que generen malaltia i treballar col·lectivament per transformar-les. 

Aquesta part de la nostra web encara està en construcció, gràcies per esperar!